L’estranya joguina
Un vespre, quan jo era petit, ho recordo bé,
el pare, en tornar del treball, em va dur un paquet molt gran.
Corprès el vaig desembolicar. Amics, què deurà ser?
Si els nusos feien el tossut, jo ho era molt més que ells.
Fa zip i es mou
i top si en té prou;
rum, quin enrenou!
Què deu ser, amics,
que em ve tan de nou?
Salta i balla com un ou!
En veure´l jo vaig obrir els ulls, vaig quedar sorprès:
tenia dos piuets vermells, talment dos barrufets.
Primer vaig tocar el primer i l´altre després.
Corria amunt i avall del pis. Jo me l´escoltava com...
Fa zip i es mou
i top si en té prou...
I gira-li que tomba-li, del dret i l´inrevés.
Ara se´n va sota el sofà: el busco i ja no hi és.
El pare, riu que riu que riu. Jo, vinga plorar,
però el sol va tornar a brillar, quan vaig poder escoltar...
Fa zip i es mou
i top si en té prou...
Els anys, amics, passen volant, i cal sembrar a temps:
ara jo sóc un home gran, tinc un petit hereu.
Té una joguina que jo sé. N´està embadalit,
perquè té dos piuets vermells, talment dos barrufets...
Fa zip i es mou
i top si en té prou...
(Falsterbo marí).
Sinfonia de les joguines: sinfonia que va composar Leopold Mozart (pare de Mozart) amb algunes joguines del seu fill.
